Adéu al cineasta genial. El cineasta va ser soterrat Pozuelo d'Alarcón.
Portava tres anys apartat del món, el seu últim pla ho va rodar en 1999, junt amb el Mediterrani, a Peñíscola. Va ser per a París Tombuctú, una pel·lícula coral, en la que no va regatejar el tema de la mort. La mateixa que li va sorprendre una matinada a les cinc, en sa casa de Pozuelo. Ja ho havia donat tot en el cine. Ja havia passat per mèrits propis a la història de l'art universal.
L'última vegada que va aparéixer en públic va ser al juliol d'enguany. Va acudir en cadira de rodes a la inauguració de la Sala Berlanga, a Madrid. Als presents se'ls va quedar gravat un gest. Pareix que caminava despistat, no coneixia ja a molts de què li rodejaven. Però sentia. Amb la mà es va dibuixar unes llàgrimes en la cara.
És el mínim que podia tributar-li el món del cine: una sala amb el seu nom. Una sala on tornar a contemplar les seues pròpies obres mestres: de Bienvenido Míster Marshall a Plácido, passant per la genialitat d'El botxí, la sèrie que va començar en L'escopeta nacional, la visió tan descarnada i absurda de la guerra que dóna en La vaqueta.
Amb Luis García Berlanga mor un estil, una veu, la visió d'un país, una cultura, una filosofia pròpia sobre el gènere humà, solsida a duo amb un altre geni, el guionista Rafael Azcona. Va ser fetitxista, director d'una col·lecció de literatura eròtica que ha marcat època, com el somriure vertical. Però abans que res va ser el cronista i la consciència -bona i roïna- d'un país enfangat pels traumes de la guerra, el notari d'una supervivència col·lectiva.
Amant de la improvisació, en la seua última etapa no es fartava de dir que els guions eren els Goebbels de les pel·lícules, que confiava en una naturalitat instantània, un raig d'inspiració que a vegades quadrava malament amb la seua obsessió pels plans seqüència, però que quan funcionava li resultava redona. Valencià, mediterrani, obsessionat per la sensualitat, el seu cine va ser una manera de parlar, una manera de plantar cara a l'absurd de la vida amb humor i tragèdia, amb pietat i comprensió. L'obra d'un poeta visual, descarnat i tendre, radical i piadós.
Berlanga, que va nàixer a València el 12 de juny de 1921 en el si d'una família burgesa i era nét d'un governador de la seua ciutat i fill d'un diputat de la Unió Republicana (Front Popular), ha mort "de major" i "tranquil·lament", segons un membre de la seua família.
El cineasta i acadèmic va ser Premi príncep d'Astúries en 1986, Premis Nacional de Cinematografia (1981) i la Medalla d'Or de Belles Arts (1983).
No hay comentarios:
Publicar un comentario